Manuel Malagrida: "Cigarrillos París", el Cartell Modernista al Museu de La Garrotxa

July 4, 2015, 4:53 am

≫ Next: Pere Català i Pic

≪ Previous: Pavlos Mathiopoulos (1876-1959), L'esprit de la Belle Époque a Grècia

$

0

0

 Manuel Malagrida i Fontanet amb Teresa Pons i Pulles, Fons Manuel Malagrida

Una de les joies del Museu de la Garrotxa  (Olot) és la col·lecció de 46 cartells de "Cigarrillos París" dissenyats, entre els anys 1900-1901, per els dos concursos convocats per l'industrial Manuel Malagrida i Fontanet, i que van aconseguir aplegar als principals artistes del moment: Alphonse Mucha, Ramon Casas, Xavier Gosé, Laureà Barrau entre molts d'altes.

1897, Alphonse Maria Mucha

La vida de Manuel Malagrida, fill d'emigrants italians i emigrant ell mateix, és absolutament fascinant i intentar fer una síntesi és una mica difícil, hi ha material per fer una gran pel·lícula, únicament apuntar que va néixer a Olot l’any 1864, va emigrar a l’Argentina amb 26 anys, després de treballar a Barcelona i París. Deu anys després de la seva arribada, era considerat l’empresari més important de la industria del tabac al país llatinoamericà i propietari de "Cigarrillos París".

Manuel Malagrida i Fontanet, Fons Manuel Malagrida

L’any 1903 Manel Malagrida va contraure matrimoni amb Teresa Pons i Pullès, boda que va ser considerat l'esdeveniment social de l'any. De mica en mica es desvincula de la seva relació amb l’Argentina i s’estableix a cavall entre Barcelona (Casa Malagrida, Passeig de Gràcia 27) , Premià de Mar i Olot. A partir de 1910 seran contínues les seves aportacions a la millora de la ciutat, penseu en la presència del seu nom a la ciutat d'Olot, començant pel nom de l'Eixample o la Torre Malagrida, així com també les donacions a institucions benèfiques.

1900, "Shagu Sharra", Cándido Villalobos

1900, "Fides", Antonio Vaccari

1900, "Jugend", Aurelio Jimenez

1900, "Matilde", Fernando Fades

1900, "Boulevardier", Decoroso Bonifanti

1900, "Satán", Antonio Vaccari

1900, "¡Levántate y Fuma!", José María Cao Luaces

El concurs organitzat l’any 1900 es convocà a nivell argentí i tingué gran ressò en la comunitat artística del moment. S’hi van presentar 118 propostes. El segon concurs, de l’any 1901, es va internacionalitzar la participació, fet que provocà un augment notable del nombre de propostes rebudes, passant de les 118 del 1900 a les 555 de la segona edició. D’aquest segon concurs cal destacar la participació de Ramon Casas, Xavier Gosé o Laureà Barrau entre molts altres.

 1901, "Amor", Aleardo Villa

 1901, "Irredento", Leopoldo Metlincovitz

 1901, "Montmatre", Ramon Casas i Carbó

 1901, "Berta", Laureà Barrau

 1901, "Gamin", V.P. Tapin

 1901, "Romanesque", Xavier Gosé

 1901, "Briomel", Belmiro de Almeida

Manuel Malagrida va morir a Barcelona el dia 15 de maig de 1946, Les seves despulles descansen al seu panteó al Cementiri de Montjuïc.

 + Informació:

http://www.olotcultura.cat/cigarrillos-paris/
http://www.olotcultura.cat/wp-content/uploads/cigarrillos_paris.pdf

---

Pere Català i Pic

July 15, 2015, 10:19 am

≫ Next: El Celler de la Societat Agrícola de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

≪ Previous: Manuel Malagrida: "Cigarrillos París", el Cartell Modernista al Museu de La Garrotxa

$

0

0

 1940-1950,  Retrat de Pere Català i Pic realitzat pel seu fill Pere Català i Roca

"La fotografia troba la seva personalitat, i arraconant tots el tòpics manllevats, sorgeix amb una nova estètica, amb nous elements emocionals propis i es fa senyora del camp on impera el blanc i el negre absoluts, estrident, esmaltat. Ens comença a donar abstraccions de la forma, profunditats de vaguetat infinita, sorpreses de realitat invertida, arrenca líriques notes de la duresa d'un contrast i exalta la realitat desapercebuda a una monumentalitat inigualada"

Pere Català i Pic, Mirador, 14 de febrer de 1935

24 de juny de 1918, Inauguració de la Biblioteca Popular Valls, l'orador va ser Eugeni d'Ors

 24 de juny de 1918, Inauguració de la Biblioteca Popular Valls, l'orador va ser Eugeni d'Ors 

 1920-1930, Montblanc, vora el riu

 1924, Sant Joan, Festa Major de Valls. Arxiu Municipal de Valls

 1930, Les dues colles de Valls actuen simultàniament en la diada de festa major de Sant Joan

 1931, Castellers enfilant un castell a la plaça del Blat de Valls, MNAC 

 1931, Festes de la Candela de Valls, Ball de la Primera. MNAC

 1931, Ball de bastonets. Ritme, agilitat, color, vista...MNAC

 1931, Festes de la Candela de Valls Ball, de la Primera. MNAC

"El món està cobert de coses que tenen personalitat i expressió, que tenen una variabilitat d'expressions, i el que cal és veure, i més que veure comprendre amb subtilesa i intensitat"

 1931, Vista nocturna de la façana il·luminada del banc de Valls. MNAC

 1931, Xocolata Juncosa, MNAC

 1933, Sense Títol. MNAC

 1935, Sense títol. MNAC

 1935, Vas de cristall. MNAC

 1947, Indústries Gràfiques Cantín. MNAC

 1935, Sense Títol. MNAC

 1935-1936, Billy. MNAC

 Publicat el 24 d'octubre de 1936 a la Vanguardi, Aixafem el Feixisme. MNAC

"Cal no oblidar que la publicitat també revela, i en gran manera, el grau de civilització d'un poble"

Pere Català i Pic, Mirador, 1932

+ Informació:

http://museunacional.cat/ca/Pere Català i Pic
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere Català i Pic
https://www.facebook.com/PereCatalaiPic

El Celler de la Societat Agrícola de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

July 26, 2015, 3:59 am

≫ Next: Aristides Maillol, Retorn als orígens

≪ Previous: Pere Català i Pic

$

0

0

Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

Façana principal del celler. Imatge: Josep Giribet

Per regla general quan sentim parlar de recuperació o restauració del patrimoni artístic tenim la tendència a pensar en quadres, escultures, palaus, esglésies, etc. Poques vegades o quasi mai pensem en el patrimoni industrial, fàbriques, colònies, naus, elements que pensem que no posseeixen aquest valor artístic que sí que donem per cert a totes les altres. Això és un error que ha dut al fet que bona part d'aquest patrimoni, en el moment que ha perdut el seu ús original, s'hagi malmès o hagi desaparegut, perdent d'aquesta manera part de la historiografia i de la possibilitat de reconstrucció històrica, tant social com arquitectònica i cultural. Pensem que moltes d'aquestes construccions eren no sol l'expressió del progrés econòmic i d'enriquiment de l'aleshores potent burgesia catalana o de les societats cooperatives, que feia una exhibició de poder sinó un orgull per les poblacions on aquestes edificacions s'aixecaven, per la qual cosa grans arquitectes del moment es varen fer càrrec de la seva construcció.

Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

Façana lateral del celler. Imatge: Josep Giribet

El Celler de la Societat Agrícola de Rocafort de Queralt és una d'aquestes magnífiques construccions que han arribat fins el nostres dies, i que gràcies a la col·laboració entre l'Obra Social de la Caixa i el Departament de Cultura acaba de ser restaurat dintre del programa "Cellers Cooperatius" que porten a terme conjuntament les dugues institucions abans esmentades per a recuperar edificis històrics d’aquest tipus de gran valor artístic i patrimonial.

Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

Ceràmica a la façana amb la data de construcció. Imatge: Josep Giribet

Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

Ceràmica a la façana. Imatge: Josep Giribet

El Celler de la Societat Agrícola de Rocafort de Queralt data de l'any 1918, i va significar el "debut" d'un dels grans especialistes en construccions agroindustrials de Catalunya, Cèsar Martinell, essent una gran plataforma per la seva carrera.

Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

Vista dels arcs parabòlics. Imatge: Josep Giribet

Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

Vista de la nau, amb coberta de teula a dues vessants sobre encavallada de fusta. Imatge: Josep Giribet

Segon paraules Joan Fuguet i Sans, doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona, la construcció d'aquest celler "era la més important i significativa que es produïa als nostres pobles des de la construcció dels temples parroquials del segle XVIII" i com a tret característic va ser l’únic que va rebre ajut econòmic directe de la Mancomunitat de Catalunya a través de la Caixa de Crèdit Comunal.

+ Informació:

Joan Fuguet Sans, "El celler del Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà): primera obra agrària de l'arquitecte Cèsar Martinell, 1918", a Aplec de Treballs, 8, CECB, Montblanc, 1988, p. 39-57.

Joan Fuguet Sans,"L'arquitectura dels cellers cooperatius a la Conca de Barberà (1900-1923)", a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 18, Barcelona, 1989, p. 235-255.

Aristides Maillol, Retorn als orígens

August 26, 2015, 4:41 am

≫ Next: Joaquim Mir, passió per la llum i el color.

≪ Previous: El Celler de la Societat Agrícola de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)

$

0

0

"Aquestes idees arcaiques, gregues, foren la gran novetat que Maillol aportà en el corrent de l'escultura moderna. El que s'ha d'estimar dels antics no és pas la seva antigor; és la seva permanent, renovada novetat, que deuen a la naturalesa i a la raó, que en la naturalesa descobreixen.

   Josep Pla. "Arístides Maillol, escultor" dins Homenots, 3a sèrie. OC XXI, 1

El Vendrell (Baix Penedès), Noia ajupida, Fundació Deu

Barcelona (Barcelonès), Estiu, Jardins de MNAC

Girona (Gironès), Tors de Venus, Delegació de la Generalitat

Perpinyà (Rosselló), Mediterrània, Casa de la Vila

Perpinyà (Rosselló), Venus del collaret, Plaça de la Llotja

 Perpinyà (Rosselló), Estiu, La passejada dels plàtans

 Perpinyà (Rosselló), La banyista, La passejada dels plàtans

Ceret (Vallespir), Dolor, Monument als morts, Plaça de la llibertat o del Castell

Portvendres (Rosselló), Monument als morts, Plaça de l'Obelisc

Esculpir és una font d'alegria per a l'artista. ... Atacar la matèria primera, de manera gradual per extreure d'ella una forma seguint la pròpia voluntat, o, de vegades, la inspiració del mateix material: això li dóna a l'escultor una gran alegria.

 AristidesMaillol

 Elna (Rosselló), Pomona, Monument als Morts, Plaça de les Garrofes

Elna (Rosselló), Bust d'Esteve Terrús, Plaça de les Garrofes

Sant Cebrià (Rosselló), Banyista, Plaça Maillol

Banyuls de la Marenda (Rosselló), Monument als morts, Illa Grossa Mediterrània, Jardins del Museu Maillol

Banyuls de la Marenda (Rosselló), Monument als morts, Illa Grossa Mediterrània (Detall)

Banyuls de la Marenda (Rosselló), Monument als morts, Illa Grossa Mediterrània (Detall)

Banyuls de la Marenda (Rosselló), Mediterrània, Tomba de Maillol, Jardins del Museu Maillol

 Banyuls de la Marenda (Rosselló), Illa de França, Passeig Marítim

 Banyuls de la Marenda (Rosselló), Noia jove recolzada, Homenatge a Cézanne, Avenue du Fontaulé

Banyuls de la Marenda (Rosselló), Harmonia, Primer Estat, Casa de la Vila

+ Informació

http://www.museemaillol.com/

Joaquim Mir, passió per la llum i el color.

September 3, 2015, 3:44 am

≫ Next: Baldomer Gili i Roig

≪ Previous: Aristides Maillol, Retorn als orígens

$

0

0

Francesc Serra i Dimas: Joaquim Mir al seu estudi (1904)

"Només vull que les meves obres alegrin el cor i inundin de llum els ulls i l’ànima".

Joaquim Mir

Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona, 6 de gener de 1873 – 27 d'abril de 1940, Vilanova i la Geltrú), si les matemàtiques no em fan una mala jugada, aquest mes d'abril s'han complert els 75 anys de la seva mort. Potser hagués estat bo i adient que amb aquest motiu s'hagués celebrat una gran retrospectiva de la seva obra. Una obra que per sobre de qualsevol altra consideració és una cant a la llum i al color.

La llum, el color són els autèntics protagonistes de l'obra d'en Joaquim Mir, jocs de colors de totes les intensitats generen un festí lumínic ple de vida que ens enganxa en la seva sensibilitat, tons suaus, tons intensos que ens fan descobrir paisanatges coneguts o nous, però sempre sota una nova mirada, plena d'intensitat i alhora de delicadesa.

"Mir no buscava la natura; la trobava, o millor dit, la creava. Ell creava el paisatge per la intensitat de la seva mirada, per la visió profunda que li provocava la llum"

Francesc Miralles

Que jo recordi, l'última antològica sobre Joaquim Mir va tindre lloc l'any 2009 al CaixaForum, "Joaquim Mir. Antològica 1873-1940", una selecció de 80 obres representatives de la seva trajectòria artística.

1896, L'hort del rector, MNAC

1897, La Séquia, MNAC

1901, La Cala Encantada, MNAC

1902, Or i atzur, MNAC

1903, El roc de l'estany, MNAC

1903, Posta de sol, Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma

1903, El rovell, Col·lecció privada

1907, Cel de trons, MNAC

1908-09, Camí de la Cova de Montserrat, Museu de Montserrat

1909, Poble Escalonat, MNAC

1911, La Vita, Esbós del vitrall La Vita, Casa Trinxet, Guaix sobre cartró. Col·lecció privada

1915, Vista de L'Aleixar, Bilboko Arte Ederren Museoa

1919, El rierol, Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires

+ Informació:

Joaquim Mir. Antològica 1873-1940

Baldomer Gili i Roig

September 16, 2015, 4:37 am

≫ Next: Lluita Lliure, Retrats de Família. Fotografíes de Lourdes Grobet

≪ Previous: Joaquim Mir, passió per la llum i el color.

$

0

0

Baldomer Gili i Roig. Autoretrat, c. 1900

Baldomer Gili i Roig (Lleida, 1873 – Barcelona, 1926) destacat pintor i dibuixant català. Destacà com a gran paisatgista. Va ser diverses vegades president de la secció de pintura del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Fins ací el que tots més o menys sabíem d'ell, potser destacar la seva obra més important "Abisme" (1905) conservada al Museu Jaume Morera de Lleida.

Aquesta pintura, inscrita dintre del moviment simbolista, representa una paràbola molt actual. Gili i Roig s'inspira en la mitologia grega i romana per parlar-nos del tràfic de blanques. Un seguit de nimfes es deixen seduir per uns sàtirs que les tempten amb tresors. Com a conseqüència dels seus actes es veuen abocades a l’abisme, representat com una rasa. Els sàtirs reben l’ajuda de Canídia, una dona embruixada que impedeix que les nimfes puguin sortir de la rasa.

1904, Baldomer Gili Roig pintant  Abisme (Roma)

L'obra fotogràfica de Baldomer Gili i Roig no tan sol és el testimoni d'una època, de l'entorn artístic català de finals del XIX, així com de personatges populars i paratges avui en dia desapareguts, també és la documentació del seu procés creatiu. Potser Baldomer Gili ens consideraria uns boixos per parar atenció a les seves fotografies, en comptes d'admirar la seva obra pictòrica, però aquestes fotos són el rerefons dels seus quadres i de la seva obra gràfica.

Per desgràcia la majoria d’arxius fotogràfics dels pintors s’han perdut; i per pura casualitat el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida va poder recuperar, l'any 2008, l’arxiu de Baldomer Gili i Roig (1873-1926) l’any 2008. 1.200 plaques de vidre cedides per la família del pintor.

 1897, Models (Il·lustració revista La Saeta)

1897, Un Requiebro, La Saeta

 1900-1904, Model (Cartell El Pueblo Vasco)

1908-1924, Cartell El Pueblo Vasco (original), Museu d'Art Jaume Morera

 1900, Baldomer Gili Roig amb una model al seu estudi (Roma)

 1900, Buffet (Tarragona)

 1900,  Església de Sant Julià de Montseny

 1900, Jardí de la Vil·la Falconieri (Roma)

 1900, Jardí de la Vil·la Falconieri (Roma), Museu Jaume Morera (Lleida)

 1900,  L'avia

1900, Rierol (Montseny)

1900-01,  Monjos al Convent dels Caputxins de Frascati (Roma)

1900-04, Models (Roma)

1903, Bous llaurant

1903, Bous llaurant, Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

1905, La Sagrada Família

1905-25, Nens en una barca (Calella de Palafrugell)

1905-25, Cosint les xarxes (Calella de Palafrugell)

1905-25, Festa Major. Platja del Canadell (Calella de Palafrugell)

1905-25, Port Bo (Calella de Palafrugell)

1909, La Roma dels Sants Pares (nimfeu de la Villa Giulia)

1909, La Roma dels Sants Pares, Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

1910, Plaça de la Constitució (Lleida)

1910, Model a l’estudi del pintor (Barcelona)

1910, Sala Parés (Barcelona). Santiago Rusiñol, 4t per l'esquerra

1910, Models. Cartell VI Exposició Internacional d'Art

1910, Models. Cartell VI Exposició Internacional d'Art

Cartell VI Exposició Internacional d'Art, Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

1910, Models. Cartell VI Exposició Internacional d'Art

1911, Baldomer Gili Roig al Reial Cercle Artístic de Barcelona (Casa Lleó Morera)

1914, Calella de Palafrugell

1914, Calella de Palafrugell, Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

Barques varades, Port Bo de Calella de Palafrugell

Porxos

+Informació:

Museu d'Art Jaume Morera / Baldomer Gili i Roig

Lluita Lliure, Retrats de Família. Fotografíes de Lourdes Grobet

September 28, 2015, 3:40 am

≫ Next: Adam Buck: Evocació de Jane Austen

≪ Previous: Baldomer Gili i Roig

$

0

0

"La lucha libre es, para mí, una especie de instinto que se quedó dormido. Cuando era niña veía la peleas por televisión y era un momento de esplendor, de saltos, y que mis padres no me quisieran llevar nunca a la arena para mí era todo un enigma, no entendía cómo mi padre, siendo un amante del deporte, no me llevaba a las luchas. Ahí se quedó dormido ese gusto, y me hace mucha gracia que tantos años después me haya dedicado precisamente a documentar ese espectáculo, más aún cuando yo nunca he sido una fotógrafa documentalera, soy pésima, siempre que me han invitado a trabajar en periódicos se los agradezco, pero es que no se me da, yo me manejo de otra forma, necesito mi tiempo y espacio para desarrollar el trabajo, es un rollo más conceptual, pero la Lucha Libre sí es un trabajo documental."

 Lourdes Grobet

Fins el 1 de Novembre podem gaudir al CCCB de "Lluita Lliure, Retrats de Família. Fotografíes de Lourdes Grobet", una coproducció entre MXaBCN, Festival Internacional de Mèxic a Barcelona, ​​el Consolat General de Mèxic a Barcelona i el CCCB.

L'artista mexicana Lourdes Grobet (Mèxic, 1940), al llarg de 30 anys, ha documentat un dels esports més populars de Mèxic, la lluita lliure. Un treball fotogràfic que ens endinsa dins d'aquest món, desconegut per la immensa majoria de nosaltres, del que ens dóna una mirada polièdrica, ja que per una banda tenim els lluitadors i lluitadores amb les seves acolorides i excèntriques vestimentes, per l'altra banda ens dóna una visió més intima, en endinsar-se al món privat i familiar, de manera que aquests retrats revelen immediatament els dos aspectes més importants de les seves vides. El vestit - una part molt important de la seva imatge esportiva que preserva el seu anonimat  i els interiors de les seves cases amb els éssers estimats.

 Astro Boy

 Blue

 Briosa

 Briosa

 Dr X i la seva filla

 La Diabólica

 Mascarita Sagrada

 Parka

 Solar

 Solar

 Solar

 Tinieblas i fill

 Villano V

Villano V

+ Informació:

http://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/lluita-lliure-retrats-de-familia-fotografies-de-lourdes-grobet/221253

Adam Buck: Evocació de Jane Austen

October 16, 2015, 4:41 am

≫ Next: "Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or" al MNAC

≪ Previous: Lluita Lliure, Retrats de Família. Fotografíes de Lourdes Grobet

$

0

0

1804, Adam Buck, autoretrat. V&A Museum

El treball d'Adam Buck Buck, retratista i miniaturista del període de la Regència al Regne Unit (1811-1820), ens ofereix una fascinant visió de les cares i les modes d'aquest temps. Retrats de la família reial, dels terratinents, de les classes benestants, vestits de mussolina blanca, asseguts o d'en peu, sols o en família, en interiors, exteriors, etc. La veritat és que tant se val tot l'anterior, la màgia de la seva obra resideix en la delicadesa de la seva obra i en la capacitat d'evocació dels personatges sorgits de la mà de l'escriptora Jane Austen.

 1801. Farewell, Col·lecció Privada

 1803, Alicia Lambart, Col·lecció Privada

1803, Mary Anne Clarke by a statue, Col·lecció Privada

Una mica de sucosa tafaneria:

El 1809, l'alta societat del moment va romandre, momentàniament, captivada per un d'aquests escàndols tan meravellosos que sempre l'han caracteritzat. El príncep Frederic, duc de York. Sis anys abans, tenia una nova amant, Mary Anne Clarke, que es va convertir en la més famosa de totes les que va tindre. El duc era el comandant en cap de l'exèrcit, i els rumors que la luxosa vida de Mary Anne Clarke era subvencionada pels cobraments de comissions que facilitaven l'accés al duc anaven en augment. Els rumors van créixer tant i de tal manera que es va fer una investigació parlamentària de 10 dies sobre la conducta  Frederic, duc de York. Com és normal, encara que va ser absolt, la seva figura va quedar malmesa fins al punt de haver de renunciar al seu càrrec com a comandant en cap de l'exercit, càrrec que li va ser reintegrat més tard.

 1804, Margaret Buck with portfolio, Col·lecció Privada

  1807, Mother’s Hope, Col·lecció Privada

  1807, Portrait miniature of a Gentleman, Col·lecció Privada

1807, Lady Cowper and son, Col·lecció Privada

1808, First Steps, Col·lecció Privada

  1809, Mary Anne Clarke on a couch, Col·lecció Privada

Mary Anne Clarke, per la seva banda, va haver de deixar lliure l'accés al duc, el qual va tallar tota relació amb ella, no sense haver-li de pagar una important suma de diners per evitar que publiqués unes cartes que ell li havia escrit. Malgrat això, Clarke acabaria l'any 1813 sent processada per difamació, condemnada a nou mesos de presó i acabaria anant-se a viure a França.

1809, The Darling Awake, Col·lecció Privada

 1810, Henry Hunt, National Portrait Gallery, Londres

 1825, The nine youngest children of Richard Bagot, Bishop of Bath and Wells, 

 1813, Self portrait of the artist and his family, Yale Center for British Art, Paul Mellon Collection

Roberth Southey with Daughter and Son

+Informació:

http://www.adambuckartist.info/adam-buck/

---

"Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or" al MNAC

October 29, 2015, 10:35 am

≫ Next: "Animals i Faraons" El Regne Animal a L'Antic Egipte

≪ Previous: Adam Buck: Evocació de Jane Austen

$

0

0

Antonio Ponce. El mes de maig, cap a 1635-1640

Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or presenta un conjunt extraordinari i en la seva majoria inèdit de natures mortes i gerros de flors d’artistes del segle xvii.

Les 19 pintures, procedents d’una col·lecció privada, ingressen al museu en dipòsit per cinc anys. Una vegada finalitzada l’exposició s’incorporaran a la nova presentació de la col·lecció d’art del Renaixement i barroc que s’inaugurarà el 2016

Aquestes obres enriqueixen d’una manera extraordinària la col·lecció de natures mortes del Museu Nacional, i completen llacunes, fent que guanyi en qualitat artística, en subgèneres, tipologies i en varietat d’autors, tot ajudant a completar una visió panoràmica de la pintura del Segle d’Or.
L’exposició presenta obres de set pintors que fins ara no estaven representats a la col·lecció: Juan de Arellano, Antonio Ponce, Juan de Espinosa, Tomás Hiepes, Agustín Logón, el Mestre de Stirling-Maxwell i el Mestre de les vanitas escrites, a més de Pedro de Camprobín i Juan van der Hamen, de qui el museu ja comptava amb altres obres.

Juan van der Hamen. Card amb panera de pomes, pastanagues, poncem i taronges penjades , 1622

En els quadres podem observar la disposició de productes naturals i artificials ordenats de forma agradable a la vista, és a dir, una natura domèstica per l’acció humana. Des del rebost rústic d’una casa de pagès, que pretén informar de la vida senzilla de la gent humil, fins a una taula parada amb representació minuciosa dels objectes, per a una clientela selecta que volia mostrar el seu aixovar. També hi ha lloc per al subgènere dels gerros amb flors, amb el seu vessant decoratiu i simbòlic, així com una vanitas que reflexiona sobre el caràcter transitori de l’existència. Es tracta d’un món on el temps sembla que no ha passat, perquè la composició ha quedat inalterada, intacta, quieta, morta. La vida s’ha aturat, i la bellesa ha restat incòlume.

Juan van der Hamen. Natura morta amb cistella de fruita, cap a 1622-1623

Les natures mortes realitzades durant el Segle d’Or estan estretament relacionades amb el pensament, la poesia i el teatre de l’època, i no sorgeixen únicament de l’experiència estètica de la pintura. Són la culminació de les tendències realistes del nord d’Europa i fruit de l’humanisme renaixentista.

Es caracteritzen per la seva austeritat i sobrietat, i per presentar composicions organitzades de manera simètrica. Fins fa poques dècades eren considerades com a simples elements de decoració i, sovint, eren ignorades a la història de la pintura. Però més enllà de la representació dels aliments d’una cuina o dels quadres de flors amb què s’ornaven els altars, aquestes obres transcendeixen el context quotidià i esdevenen obres amb un fort missatge simbòlic, relacionat amb el context històric i moral en què foren creades.

Cada element, els diferents tipus de fruites i flors, té un significat simbòlic, i les diferents composicions al·ludeixen a temes com el Carpe diem, el pas del temps i la mort amagada a la bellesa. Són una experiència estètica basada en la contemplació d’allò quotidià que apel·la no només a la vista sinó també a la resta dels sentits, especialment al gust i a l’olfacte, així com també a la memòria.

Natura morta amb cistella de fruites, carabassa i raïm, Mestre de Stirling-Maxwell, 1615-1625

Una de les natures mortes més tradicionals és el rebost d’una casa de pagès. Una composició agradable a la vista on es disposen una sèrie de productes de la natura, ja sigui de manera ordenada o mig improvisada. Al darrere d’aquestes escenes s’amaga el missatge, sovint mitificat, de la vida senzilla i tranquil·la que duien els camperols.

Natura morta de fruites i gerra, Juan Van der Hamen, 1626

Una versió modernitzada del concepte del rebost rústic són les lleixes graonades de Van der Hamen. Una novetat potser produïda amb l’arribada a Madrid de l’erudit Cassiano dal Pozzo, l’any 1626, qui coneixeria els comentaris de Plini el Vell sobre obres similars de l’antiga Roma.

Natura morta amb fruita i gerro de flors, Tomás Hiepes, 1645-1650

En una altra variant de natura morta, el rebost passa a la taula i, juntament amb els aliments, es representen rics objectes de l’aixovar domèstic, de vegades, fins i tot, gerros de flors. Un subgènere que respon al gust d’una clientela amb poder adquisitiu que amb aquesta mena de pintures vol mostrar-lo al món.

Natures mortes circulars, Tomás Hiepes, 1649

Un format innovador per a la pintura espanyola de mitjan segle xvii són les natures mortes on un paisatge atmosfèric serveix de teló de fons per a fruites i verdures. Derivats del món flamenc i italià, foren usuals en els anomenats bodegons de temporada, vinculats a les estacions de l’any.

Vanitas, Mestre de les vanitas escrites, 1650

La vanitas il·lustra una reflexió sobre la fugacitat i vanitat de la vida mitjançant la representació d’objectes que al·ludeixen al caràcter transitori de l’existència humana. Hi apareixen símbols relacionats amb el desig de ser lloat (per la riquesa, el poder o el coneixement) i d’altres referits als plaers terrenals o els vicis.

Plat de figues, Pedro de Camprobín, 1656

Les pintures de petit format on veiem un plat o una panera amb fruita rarament són obres autònomes. Habitualment, acostumen a ser un esbós preparatori o un retall d’una natura morta (o d’un episodi historiat) de mides més grans; per tant, constitueixen un detall enfocat d’una composició superior

Cistella de flors, Juan de Arellano, 1670

Un subgènere important i comercial fou el dedicat als gerros de flors, amb pintors especialitzats en aquest àmbit. Són obres que descriuen amb detall tant les plantes com el recipient que les acull, amb un clar vessant decoratiu. Sovint també s’hi poden amagar algunes interpretacions simbòliques.


+Informació:

http://www.museunacional.cat/ca

"Animals i Faraons" El Regne Animal a L'Antic Egipte

November 5, 2015, 9:25 am

≫ Next: La Realitat Màgica de Ramon Calsina

≪ Previous: "Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or" al MNAC

$

0

0

Ocells voleiant sobre els aiguamolls Muna pintada. Imperi Nou, dinastia XVIII (c. 1550-1295 a. C.) © Musée du Louvre

"Els temples dels egipcis, els seus propileus i els seus atris, estan magníficament construïts; els seus patis estan envoltats d'innombrables columnes [...]; els naos brillen amb l'esclat de l'or, l'argent i l'electre, i de les pedres precioses procedents de l'Índia o d'Etiòpia; als santuaris hi domina la penombra gràcies a unes cortines brodades d'or. Però si penetreu cap el fons del recinte i busqueu l'estàtua del déu a qui està dedicat el temple [...] Què hi veieu, aleshores? Doncs un gat, un cocodril, una serp autòctona o qualsevol altre animal d'aquest tipus!
El Déu dels egipcis sembla ... És una bèstia salvatge arraulida sobre un jaç de porpra!"

Climent d'Alexandia (c. 150-215)

El Pedagog. Llibre III, capítol II, citat per Champolion, 1823

 Estatueta de toro. Bos Taurus. Quarsita, antigament amb els ulls incrustats. Època grecoromana (332 a. C. – 395 d. C.) © Musée du Louvre

 Estàtua de gata asseguda (Felis sylvestris catus) , Baixa Època (664-332 a. C.) © Musée du Louvre

 Model d'escultor. Cap de moltó. Ovis platyura aegyptiaca. Guix. Baixa Època (664-332 a. C.) © Musée du Louvre

 Model d'escultor, dos pollets de guatlla. Calcària. Baixa Època (664-332 a. C.) o Període Ptolemaic (332-30 a. C.) © Musée du Louvre

Element d'un moble en forma de cap de lleó. Fusta de tamariu (Tamarix aphylla) c.  664-332 a. de C © Musée du Louvre

 Mòmia de gat. Matèria orgànica, lli, cartonatge policromat. Baixa època (664-332 a. C.) o Periodo Ptolemaico (332-30 a. C.) © Musée du Louvre

  Tauler de joc en forma d'hipopòtam i tres fitxes amb cap de cànid per al joc dels 58 forats. Baixa Època (664-332 a. C.) © Musée du Louvre

 Hyppolite Boussac. Escena de cacera als aiguamolls. Començament del segle XX.© Musée du Louvre

 Fragment de cartonatge de Padiuf. Tela endurida i pintada. Tercer període Intermedi, dinastia XXII (c. 945-715 a. C.) © Musée du Louvre

No cal ser egiptòleg per adonar-se de la notòria presència de la figura animal en l’art egipci, en un gran nombre de formes i contextos. Aquesta profusió, juntament amb el culte als animals sagrats de les èpoques més tardanes de l’Egipte faraònic, va portar a alguns filòsofs i historiadors clàssics a considerar els antics egipcis com a simples zoòlatres.Però en realitat el que estem és davant una religiositat molt mes complexa. ela antics egipcis no adoraven els animals, triaven les formes animals per convertir-les, per comparació o per assimilació, en una manifestació de l'essència de la divinitat. En el fons no és una qüestió que ens deuria resultar estranya, ja que, en certa mesura, el Cristianisme ha utilitzat aquest tipus de simbolisme.

 Vasos Canopis de Padiuf, sacerdot d'Amon. Tercer Període Intermedi © Musée du Louvre

 Tablilla decorada amb una faula+dansa d'un toro davant un ase arpista. Esteatita. Finals de l'Imperi Nou o Tercer Període Intermedi  (1200-800 a. C.) © Musée du Louvre

 Fragment escultòric monumental de quatre babuïns adorant al sol naixent, Obelisc de Luxor (Regnat de Ramses II) , Musée du Louvre

 Estàtua de lleó estirat sobre un costat. Calcària. Baixa Època, dinastia XXX, regnat de Nectànebo I (378-361 a. C.) © Musée du Louvre

 Estàtua de Sejmet leontocéfala asseguda Diorita. Imperi Nou, dinastia XVIII, regnat de Amenhotep III (c. 1391-1353 a. C.) © Musée du Louvre

 Estatueta de granota. Faiança silícia. Imperi Nou (c. 1550-1069 a. C.) © Musée du Louvre

 Pinta. íbice amb un genoll a terra. Capra ibex nubiana. Madera. Imperi Nou, dinastia XVIII (c. 1550-1425 a. C.). © Musée du Louvre

L’exposició “Animals i faraons”, formada per més de quatre-centes peces, mostra la funció i la importància de la figura animal a la civilització faraònica i reconstrueix la relació d’admiració que es va establir entre homes i animals a nivell cultural, en la guerra i en les creences religioses.
Romandrà oberta al CaixaForum de Barcelona (Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8) fins el 10 de Gener de 2016

 Paleta en forma de peix. Grauvaca. Període Predinàstic, Nagada II (c. 3500-3300 a. C.) © Musée du Louvre

 Cap de cànid de l'estàtua d'un déu Probablement Baixa Època (664-332 a. C.) © Musée du Louvre

 Estàtua d'Ibis assegut que representa el déu Thot. fusta i bronze. Segle IV. a.C © Musée du Louvre

 Estàtua de falcó. Falco peregrinus. Fusta de sicòmor i de cedre, aliatge de coure, cristall de roca. © Musée du Louvre

 Figureta de mare mona amb la seva cria Esteatita esmaltada. Tercer Període Intermedi, probablement dinasties XXII-XXV. © Musée du Louvre

+ Informació:

http://www.agendacentrosobrasociallacaixa.es/ animals i faraons/caixaforum-barcelona

La Realitat Màgica de Ramon Calsina

November 23, 2015, 10:21 am

≫ Next: Seguint les passes de Lucas Cranach d. Ä.

≪ Previous: "Animals i Faraons" El Regne Animal a L'Antic Egipte

$

0

0

Exili Interior

“La pintura és la teva forma de vida. Has estat honest i domines l'ofici. N'has viscut decorosament sense enganyar-te ni enganyar ningú.”

Joan Oliver

Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992) va ser un pintor poc reconegut en vida, i podríem afirmar que fins al dia d'avui no ha estat una figura gaire valorada dins el que podríem anomenar el Time Line de l'Art a casa nostra. Ara, en certa mida, es repara aquest oblit amb la seva inclusió dins la nova presentació de l'art modern al MNAC. Un oblit degut a les circumstàncies viscudes, ja que va ser arraconat per la dictadura franquista; encara que això no és prou excusa per la tardança en recuperar una figura prou interessant. Creador d'una obra que en principi crea certa sorpresa per la seva imaginació davant de una realitat plena de elements onírics, poètics i amb una gran vitalitat i força, una realitat que podrien anomenar "realisme màgic", així com la ironia i crítica que desprenem els seus dibuixos.

1932, El Vallès Optimista, MNAC

Natura morta de la galleda, 1932

El jugador que se'n va a l'aigua, 1934

Patinatge sobre gel, 1935

El pintor d'encàrrecs, 1955

Fins el 17 de gener del 2016 el Museu de Montserrat, amb un centenar d'obres de l'artista barceloní Ramon Calsina, ens dóna l'ocasió de conèixer la seva obra en la més completa antologica organitzada fins al moment i que recorre tota la seva trajectòria.

La Collita, 1968

Composició dels terrats del Poble Nou, 1971

El Piano, 1980

Crepuscle, 1988

Cap al tard, 1990

Noia a la taula de la cuina

+Informació:

http://www.museudemontserrat.com/ca/exposicions/calsina
http://calsina.org/Critiques/biografia.html
http://www.fundaciocalsina.org

Seguint les passes de Lucas Cranach d. Ä.

December 13, 2015, 3:19 am

≫ Next: Xavier Gosé, Una Crònica Social

≪ Previous: La Realitat Màgica de Ramon Calsina

$

0

0

  Lucas Cranach d. Ä., Autoretrat (1531). Castell de Stolzenfels

Al costat de Albrecht Dürer (1471-1528), Lucas Cranach el Vell (1472-1553) és considerat com l'artista més influent del Renaixement alemany. Les seves pintures es poden admirar en infinitat de museus; gaudeixen del reconeixement de la crítica a les principals exposicions, i estan subjectes a contínues reinterpretacions per part dels historiadors de l'art.

Però, la millor manera per conèixer aquest prolífic pintor és anar a descobrir els seus orígens i la seva trajectòria. Quins són els llocs més estretament associats a la seva vida, Baviera, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia, i el qui i el què succeïa al seu voltant, la seva família, la seva feina, els clients i el seu llegat.

Lucas Cranach d. Ä. Lamentació als peus de la Creu (1503). Alte Pinakothek, Munich

Un pintor que no només capturava els temes principals de la seva època en importants obres d'art, sinó que també va ser amic de Martí Luther i partidari de la Reforma, formant part d'una època de canvis radicals en la manera de concebre i veure el món. Kronach, el seu lloc de naixement, Wittenberg, on va viure i va treballar, des de 1505, com a pintor dels electors de Sajonia, i on el seu fill Lucas Cranach el Jove (1515-1586) va continuar treballant. Cranach el Vell va passar els seus últims anys a Weimar i està enterrat allà. Altres llocs i tresors associats amb el gran pintor són a Nuremberg on, en 1508, l'elector Frederic el Savi va concedir Lucas Cranach el Vell un escut d'armes que representen una serp coronada amb ales de ratpenat i un anell de robí - el segell distintiu amb el qual Cranach va signar les seves pintures a partir de llavors, Coburg, Dessau, Erfurt, Gotha, Neustadt an der Orla, Schneeberg i Meissen, així com el castell de Wartburg a Eisenach.

Kronach, (Alta Francònia, Baviera)

Lucas Cranach va néixer aquí l'any 1472, fill de Hans Maler. Més tard es va canviar el cognom pel de la seva ciutat natal. Matthias Gunderam biògraf de Cranach va escriure a la seva biografia del 1556 que Lucas començà a treballar i aprendre les arts gràfiques de la mà del seu pare.
En 1495 la família de Hans Maler es va enredar en una disputa que va ser duta davant del tribunal municipal. El judici es va registrar en un llibre oficial de la cort, que encara es conserva a Kronach. Els testimonis revelen que Lucas era capaç d'articular els seus punts de vista amb bastant vehemència.

Lucas Cranach d.Ä, Crist i l'adultera, 1520. Fränkische Galerie, Festung Rosenberg, Kronach

Lucas Cranach d.Ä, Lot i les seves filles, 1533. Fränkische Galerie, Festung Rosenberg, Kronach

Lucas Cranach d.J, Home de Dolos, 1537. Fränkische Galerie, Festung Rosenberg, Kronach

Lucas Cranach d.Ä, Venus i Cupido el lladre de la mel (1534), Fränkische Galerie, Festung Rosenberg, Kronach

La vehemència és una indicació del seu temperament, que també és evident en les seves primeres obres, sobretot en la Crucifixió de 1503, avui forma part de l'Alte Pinakothek, Munich. A la Festung Rosenberg (Fortalesa de Rosenberg) s'exhibeixen algunes de les últimes obres de Cranach com el Crist i l'adúltera (al voltant de 1520), Lot i les seves filles (1533), Home dels Dolors (després de 1537) i Venus i Cupido el lladre de la mel (1534).

Coburg (Alta Francònia, Baviera)

A l'agost del 1506 Lucas Cranach el Vell, que s'havia assentat a Wittenberg com a pintor de la cort de l'Electorat de Saxònia des de 1505, es trasllada a Coburg per a una partida de caça bianual en companyia del príncep elector Friedrich der Weise (el Savi) i el seu germà Johann der Beständige (el constant). Va passar a residir a la fortalesa i va acompanyar als governants saxons per perfeccionar la seva interpretació de la caça. En aquest any, va crear una sèrie de xilografies que representen temes de caça i altres motius.

Lucas Cranach d. Ä, Kurfürst Friedrich III der Weise (1515), Kunstsammlungen der Veste Coburg

Lucas Cranach d. Ä, Johann der Beständige von Sachsen (1515),  Kunstsammlungen der Veste Coburg

 Lucas Cranach d. Ä. El martiri de Sant Erasmus (1506) Kunstsammlungen der Veste Coburg

 Lucas Cranach d. Ä, Madonna amb el Nen i Sant Joan Baptista (1530) Kunstsammlungen der Veste Coburg

 Lucas Cranach d. Ä. El Suïcidi de Lucrècia (1518) Kunstsammlungen der Veste Coburg

Lucas Cranach d. J., Estranya parella (1540-50). Kunstsammlungen der Veste Coburg

Alguns d'ells mostren la fortalesa on Cranach havia decorat la sala de banquets amb escenes de caça. Des d'un punt de vista artístic aquesta estada va resultar ser una fita important en l'inici de la carrera de Cranach com a pintor de la cort. Tot i que les pintures murals s'han perdut, els retrats de l'elector i el seu germà (cap a 1515), que eren probablement part d'un altar creat per a l'església del castell, han sobreviscut.

Nürnberg (Francònia Mitjana, Baviera)

La Dieta Imperial de 1524 va portar Lucas Cranach el Vell a Nuremberg a instàncies del seu patró Friedrich der Weise (el Savi), i va ser allà on va conèixer a Albrecht Dürer.

 Albrecht Dürer, Retrat de Lucas Cranach d. Ä (1524), Musée Bonnat, Bayonne

Avui en dia, el Germanisches Nationalmuseum acull una extensa col·lecció d'importants obres de Cranach d. Ä, un pintor que va tenir un paper decisiu en l'art alemany del 1500 al 1550. Un element realment important és el canvi radical en el pensament teològic i la transformació radical en la manera que les imatges comencen a ser utilitzades i interpretades.

Lucas Cranach d.Ä, Al·legoria de la Llei i la Gràcia (1529). Germanisches Nationalmuseum Nürnberg

Lucas Cranach d. Ä. Martin Luther amb 50 anys (1533). Germanisches Nationalmuseum Nürnberg

 1584, Lucas Cranach d.J. Flügelaltar in Herzform (Colditzer Altar). Germanisches Nationalmuseum Nürnberg

Pintures que representen la pesta i la venda d'indulgències il·lustren una pràctica religiosa que s'havia establert durant segles. Per contra, les al·legories protestants com la Llei i l'Evangeli donen fe d'una nova comprensió de la religió.

Lutherstadt Wittenberg (Saxònia-Anhalt, Wittenberg)


Lucas Cranach el Vell residirà aquí durant gairebé mig segle i aquí és on va crear pintures que ara es poden admirar en els principals museus del món. Retrats dels electors i els reformadors, retaules i petits esbossos de Venus, Eva i altres heroïnes arquetípiques. No obstant això, no només va aconseguir un reeixit taller de pintors, sinó que també tenia una botiga d'impressió, es va fer càrrec de l'única farmàcia de Wittenberg i se li va concedir el dret de vendre vi i cervesa.
En 1516 va pintar el panell dels Deu Manaments per al consell de la ciutat de Wittenberg, que ara es pot veure a la Casa de Luther. Cranach també es va convertir en un membre del consell i en diverses ocasions va ser triat com alcalde.

Lucas Cranach d. Ä. panell dels Deu Manaments (1516). Stiftung Luthergedenkstätten in Sachsen-Anhalt

El seu fill Lucas Cranach el Jove terminarà fent-se càrrec del taller del seu pare. Pare i fill van treballar plegats en l'altar de la Reforma a l'Església de Santa Maria, que va ser inaugurat en 1547.

Lucas Cranach d. Ä i Lucas Cranach d. J. Altar de la Reforma a l'Església de Santa Maria

El pati i la casa de Cranach varen sobreviure a través del temps com un testimoni notable d'aquests temps, però van presentar un panorama prou ombrívol durant els últims anys de la RDA. Gràcies al compromís de la Fundació Cranach i la restauració finançada per la ciutat, l'estat de Saxònia-Anhalt i el govern alemany, els patis són ara un focus cultural al cor de Wittenberg. El 2007 varen ser reconeguts com a monument cultural d'importància nacional. El pati a Markt 4 presenta una exposició sobre Lucas Cranach el Vell, que es veu augmentada amb exposicions especials.

Dessau-Roßlau (Saxònia-Anhalt)

L'antiga seu real d'Anhalt a la ciutat de Dessau posseeix la col·lecció més notable i més extensa d'obres de Lucas Cranach el Vell, a Saxònia-Anhalt, incloent-hi retaules i pintures sobre taula a la Anhaltischen Gemäldegalerie Dessau, al Palau Georgium i en la Johanniskirche. En particular l'Altar dels Prínceps, l'Altar de Santa Catalina i la pintura sobre taula de l'últim sopar, que són algunes de les obres més importants de Cranach i del seu fill, Lucas Cranach el Jove. Dos ricament il·lustrades Bíblies per Cranach també es conserven a la Biblioteca Regional Anhalt. A només 40 quilòmetres de Wittenberg (el centre de l'obra de Cranach), Dessau va ser una ciutat important en la propagació del protestantisme i la fe reformada sota el govern del príncep Georg III d'Anhalt. L'últim sopar és una referència remarcable i igualment ambiciosa d'això, mostra Luther, Melanchthon i Georg III d'Anhalt celebrant l'últim sopar amb Crist, juntament amb altres personalitats de la Reforma com els deixebles

Lucas Cranach d. Ä. Altar de Santa Catalina (1516) Anhaltische Gemäldegalerie

Lucas Cranach d. Ä. Altar dels Prínceps (1507-1509) Anhaltische Gemäldegalerie

Lucas Cranach d. J. L'Últim Sopar (1565). St. Johannis-Kirche Dessau

Lucas Cranach d. Ä. Margarete von Österreich (1507-1530). Anhaltische Gemäldegalerie

 Lucas Cranach d.Ä. Comte Palatino Philipp bei Rhein, Bisbe de Naumburg i Freising (1528). Anhaltische Gemäldegalerie

Lucas Cranach d. J. Crucifixió amb la conversió del capità (1538-40). Anhaltische Gemäldegalerie

Lucas Cranach d. J. Oració a l'hort de les oliveres. Johanniskirche

Els temes marians molt evidents en la col·lecció Dessau són característics de les primeres obres de caràcter catòlic. No obstant això, fins i tot en aquestes obres és possible reconèixer un tractament més secular de les figures santes que era característic de Cranach i la seva interpretació intensa i caracteritzada per la realació de l'home i la natura. En les obres de Cranach el Jove, hi ha una tendència - en l'esperit de la Reforma - per reduir conscientment l'ús de representacions riques emocionalment a favor de la paraula bíblica.

Meissen (Saxònia, Dresden)

En els dies de Cranach, la ciutat de Meissen al costat del riu Elba era menys influent que Dresden, encara que fos la seu real de la Casa de Wettin, però segueix sent el seient d'un capítol de la catedral protestant. Els Wettin, que en 1089 havien estat substituïts pel Margraviate de Meissen, no només van iniciar la construcció de la catedral gòtica, també tenien en construcció un magnífic mausoleu al davant del portal a l'oest de la catedral. El memorial dedicat a Frederick de Saxònia a la capella real executat al taller de Peter Vischer a Nuremberg. Representa el duc, que va morir en 1510, com el Gran Mestre de l'Ordre Teutònic. Es creu que es va basar en un dibuix de Lucas Cranach, cosa que el converteix en la més antiga referència de l'artista a Meissen.

Lucas Cranach d. Ä. Retaule de la Creu a l'altar de la catedral de Meissen (1526)

Lucas Cranach d. Ä. Tríptic de la capella lateral del Duc de Saxònia Georg der Bärtige (1534)

El primer treball demostrable amb origen al taller de Cranach és a la catedral, es tracte del retaule de l'altar de la Crucifixió, que ha decorat l'altar davant del cor des de la seva instal·lació en 1526. El Duc Georg der Bärtige, que es va mantenir fidel a la fe catòlica, tenia una petita capella lateral a la catedral per a ell i la seva dona Barbara, i l'havia decorat amb un tríptic pintat per Lucas Cranach. Això que sembla un fet anecdòtic, en realitat no ho és, ja que demostra el caràcter pragmàtic de Lucas Cranach al acceptar un encarreg d'aquest bastió del catolicisme.

 Lucas Cranach d. J. Hans von Lindenau (1581). Dommuseum, préstec a la parròquia d'Ottendorf

Altres obres del taller de Cranach van ser portades a Meissen l'any 2000 per incorporar-les al petit museu de la catedral, sobretot el retrat de gran format de Hans von Lindenau, retrats dels reformadors Martí Luther i Philipp Melanchthon, i un petit retrat de elector Frederic el Savi, tots per Lucas Cranach el Jove.

Neustadt an der Orla (Turíngia, Saale-Orla-Kreis)

Martí Luther va residir a Neustadt an der Orla en diverses ocasions, presidint el monestir dels Agustins i predicant a la ciutat. La Casa de Luther, on es creu que va viure, és una de les més belles cases de finals de l'època medieval a Turíngia. A l'altre costat de la plaça del mercat més enllà de la Fleischbänke (un carrer medieval de carnisseries) està l'església de Sant Joan, que conté una increïble obra, un gran altar de Lucas Cranach el Vell,  que va ser un dels primers encàrrecs que el pintor de la cort de Wittenberg va rebre dels ciutadans d'un poble.

Aquest preciós altar va arribar de Wittenberg l'any 1513, acuradament transportats en tres vagons. I s'ha mantingut inalterat en aquesta ubicació fins al dia d'avui. Avui  es pot apreciar aquest magnífic altar en la seva configuració original, examinar de prop la representació del Judici Final a la predel·la, apreciant tant la riquesa de les talles com de les pintures d'un Carnach que tot just acaba de començar.

Gotha (Turíngia, Gotha)

Lucas Cranach el Vell es va enamorar a Gotha. Va ser aquí on va conèixer a Barbara Brengebier, la filla d'un regidor, amb la que es va casar. El seu matrimoni es creu que va tindre lloc a Gotha al voltant de 1512. L'edifici a la plaça principal que va pertànyer a la família Brengebier, i en el qual, Ursula, filla de Cranach va viure amb el seu marit, encara avui es diu la Casa Cranach. La seva germana Barbara també va viure a Gotha i es va casar amb Christian Brück, el canceller d'Elector Joan Frederic I de Saxònia. Durant els fets de Grumbach va ser penjat, arrossegat i esquarterat el 18 abril 1567 a la plaça principal, on hi ha una placa commemorativa.

 Lucas Cranach d. Ä. Crist i Maria Magdalena (1531) Herzogliches Museum Gotha

 Lucas Cranach d. Ä. Judit i el banquet d'Holofernes (1531) Herzogliches Museum Gotha

 Lucas Cranach d. Ä. Judit a la carpa d'Holofernes (1531) Herzogliches Museum Gotha

  Lucas Cranach d. Ä. Hèrcules i Onfale (1531) Herzogliches Museum Gotha

 Lucas Cranach d. J. El Judici de Paris (1540-46) Herzogliches Museum Gotha

Els museus al Palau Friedenstein contenen moltes pintures importants i una extensa col·lecció de gravats realitzats per la família Cranach provinents de les d'antigues col·leccions Ernestine, portades a la ciutat pels ducs de Saxònia-Gotha.

Erfurt (Turíngia)

Erfurt està en la ubicació ideal. Aquesta era l'opinió del gran reformador Martí Luther, que va estudiar teologia a Erfurt i més tard va conèixer a Cranach a Wittenberg. A més de la pintura de nombrosos retrats de Luther, Cranach es va convertir en un dels pintors més influents de la Reforma alemanya. També va il·lustrar diversos textos reformatoris amb les seves impressions.

Lucas Cranach d. Ä. Matrimoni Místic de Santa Catalina cap el 1520. Dom St. Marien, Erfurt

A Erfurt podem trobar algunes impressionants obres de la família Cranach. Entre elles El Matrimoni Místic de Santa Caterina amb Santa Catalina i Santa Barbara, una pintura sobre taula de Lucas Cranach el Vell del 1520 aproximadament. Es pot trobar a la Catedral de Santa Maria a Erfurt.

Lucas Cranach d. Ä. Apol·lo i Diana (1530). Angermuseum

Lucas Cranach d. Ä. Deixeu que els nens vinguin a mi (1537). Angermuseum

Lucas Cranach d. Ä. Crist com Baró de Dolors (1540). Angermuseum

Lucas Cranach d. J. El Bon Pastor (1540). Angermuseum

Al Angermuseum hi ha dotze obres, principalment del taller de Cranach el Vell, Cranach el Jove i els seus contemporanis. Entre els més significatius Deixeu que els infants vinguin a mi. La pintura va ser creada al voltant de 1537 i compta amb característiques insígnies de la serp alada de Cranach.

Schneeberg (Saxònia, Erzgebirgskreis)

L'Església de St. Wolfgang és una de les grans esglésies del gòtic tardà de Saxònia i deu la seva existència a les riques reserves de plata de les Muntanyes Erzgebirge (metàl·liques) durant els segles XV i XVI. L'església va ser destruïda gairebé per complet, el 19 d'abril de 1945, durant un atac aeri. Les úniques obres d'art que es van poder salvar varen ser onze dels dotze panells de l'altar fet per Cranach, que són els que es poden veure avui en dia. L'altar de la Reforma a Schneeberg és una de les més extenses obres de la família Cranach. Va ser encarregat el 1532 i no es va acabar, per Lucas Cranach el Vell i el seu taller, fins al 1539. L'altar presenta un programa iconogràfic que estableix les històries bíbliques més importants en un context teològic.

El costat de l'altar ("Werktagsseite") mostra el tema de la Llei i l'Evangeli, que Cranach va pintar amb diferents variacions. La nostra mirada es dirigeix cap a Crist, per mitjà del qual l'home assoleix la salvació - aquesta era la creença central de la teologia dels reformadors. L'home només es justifica davant de Déu a través de la redempció en Crist i entra en una nova relació, alliberat per Déu, davant Déu i davant si mateix. Pel que fa a la iconografia, aquesta noció es visualitza a la figura d'Adam de peu sota la creu.

La part que es mostra en els dies festius ("Festtagsseite") es caracteritza per la poderosa imatge de la crucifixió de Crist en el centre, flanquejada amb panells que mostren Elector Johann Friedrich de Sajonia i el duc Johann Ernst de Coburg. La predel·la de l'altar, que és sempre visible, mostra una representació de l'Últim Sopar.

Al revers de l'altar es mostren històries de l'Antic Testament: El diluvi universal, i la destrucció de Sodoma i Gomorra. El missatge de la resurrecció, la salvació després de la mort, ocupa el panell central. Quan els membres de la congregació van a combregar rodegen l'altar, i veuen la part posterior.

Eisenach (Turíngia)

Eisenach i Wartburg sense cap amena de dubte deurien apareixa bastant sovint a les converses entre Martí Luther i Cranach el Vell. La mare de Luter va néixer a la ciutat, i el seu pare va arribar des de la propera Möhra. A Eisenach va ser on Luter van anar a l'escola i van donar alguns dels seus sermons. Era un moment en el qual el castell havia entrat en un període més tranquil i des de fa molt temps les extravagants celebracions de l'Edat Mitjana hi havien cessat. Durant la Dieta de Worms el castell de Wartburg garantia la seguretat i l'aïllament necessari per als excomunicats de l'Església Catòlica. Des de el 4 de maig de 1521 fins a l'1 de març de l'any següent Luter es va poder mantenir en la clandestinitat essent un dels períodes més productius de la seva vida. La seva traducció del Nou Testament es considera el moment decisiu en el desenvolupament d'un llenguatge alemany estandarditzat.

Lucas Cranach d. Ä. Martin Luther (1526), Eisenach, Wartburg

Lucas Cranach d. Ä.  Katharina Luther (1526), Eisenach, Wartburg

Lucas Cranach d. Ä. Hans Luther (1527), Eisenach, Wartburg

Lucas Cranach d. Ä. Margarete Luther (1527), Eisenach, Wartburg

El fet que el castell de Wartburg albergui una sèrie d'obres de Cranach el Vell i el seu fill, així com diversos retrats de Luter, és gràcies a un descendent directe del pintor. Hans von Lucas Cranach va ser comandant del castell des de 1895 i va morir allí en 1929. Entre les obres mestres de Cranach destaquen els retrats dels pares de Martin Luter. En 1527 va néixer la filla de Luter, Elisabeth, i els seus pares probablement va viatjar a Wittenberg per al bateig en el qual coneixen en Cranach. Els seus rostres expressius - El pare de Luter porta amb orgull un seu coll de pell, i la seva mare porta un mocador blanc al cap blanc d'una manera molt digna, ens mostren una gent reconciliada amb el seu fill i eminentment orgullosos d'ell.

Weimar (Turíngia)

Weimar va ser la llar final de Lucas Cranach. Allí va viure, en una casa a la plaça del mercat, fins a la seva mort l'any 1553. La seva tomba està al cementiri Jakobsfriedhof. Després que el duc Johann Friedrich I el Magnànim perdés els seus privilegis electorals, Cranach el va seguir fins al seu seient ducal de Weimar.

Lucas Cranach d. Ä. Verspottung Christi (1515-20), Schlossmuseum

Lucas Cranach d. Ä. Kurprinz Johann Friedrich I (1526), Schlossmuseum

Lucas Cranach d. Ä. Sibylle von Cleve (1526), Schlossmuseum

Altar a l'església de St. Peter und Paul, acabat en 1555 per Lucas Cranach d.J., amb els retrats de Lucas Cranach  i Matin Luther

La galeria de Cranach al Museu del Castell compta amb nombroses obres de l'artista. Moltes de les pintures que s'exhibeixen procedeixen de l'antiga col·lecció ducal i testifiquen l'important paper de Cranach com a pintor de la cort. L'altar de Cranach a l'Església de St. Peter und Paul és un important testimoni visual de la història de la Reforma a Turíngia. Al costat de Martí Luther, el mateix Lucas Cranach és immortalitzat en l'altar.


+ Informació:

http://cranach.ub.uni-heidelberg.de/wiki/index.php/Hauptseite
http://wege-zu-cranach.de/wege-zu-cranach.html
http://www.lucascranach.org/
http://www.cranach2015.de/de/

Xavier Gosé, Una Crònica Social

January 3, 2016, 3:02 am

≫ Next: Modern Scottish Women: Painters and Sculptors 1885–1965

≪ Previous: Seguint les passes de Lucas Cranach d. Ä.

$

0

0

El Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Art Jaume Morera commemoren el centenari de la mort de Xavier Gosé i Rovira (Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 16 de març de 1915) amb una exposició que reuneix el millor de la seva obra coneguda alhora que descobreix molts treballs inèdits que amplien la visió sobre la trajectòria creativa de qui va ser un dels artistes catalans més internacionals d’inicis del segle XX. En total s’exposen prop de 300 obres, entre pintures, dibuixos, revistes, il·lustracions de moda i vestits d’alta costura, que revisen totes les etapes de la seva car­rera, des dels inicis al taller del mestre Lluís Pellicer i la Barcelona dels Quatre Gats al París de la Belle Époque, així com també totes les seves facetes creatives.

High Life (1913). Museu d'Art Jaume Morera, Lleida

Les Sportsmen par Xavier Gosé (1902). Col·lecció particular

Les Sportsmen par Xavier Gosé (1902). Col·lecció particular

L’obra de Gosé reflecteix les diferents corrents estètics i gràfics del moment. Es va fer ressò de la geometrització cubista, la inspiració persa i els ballets russos, per arribar a ser un referent internacional. Gosé va deixar una important empremta creativa en tota una generació que va sublimar un temps eclipsat per l’esclat de la Gran Guerra, tot coincidint amb la mort prematura de l’artista, quan es trobava al cim de la seva carrera.

Promenoir (1912) Museu d'Art Jaume Morera, Lleida

 Parella davant una joieria (1909). Col·lecció Casacuberta Marsans

Gent de suburbi (1899-1903) Col·lecció Artur Ramon

Elegants (1909). Col·lecció Particular

Parella ballant (1913). Col·lecció particular

Les dues germanes (1910). MNAC

Jardí d'hivern (1914). Museu d'Art Jaume Morera, Lleida

Grata Sorpresa (1911). Col·lecció Particular.

Noctàmbuls (1911). Museu d'Art Jaume Morera, Lleida

Cocotte i cavaller (1906-09) MNAC

L’Assiette au Beurre- Les Rastas (1903). Museu d'Art Jaume Morera, Lleida

Vie Au Grand Air, Noel, Paris-13-12-1913. Col·lecció Particular

Sobre la neu (1913). Museu d'Art Jaume Morera

Almanach de la campana de Gràcia (1904). Col·lecció Particular

Romanesque, Cigarrillos-Paris (1901). Museu de la Garrotxa, Olot

+ Informació:

http://www.museunacional.cat/xavier gosé
http://www.museunacional.cat/ca/xavier-gose-1876-1915-ilustrador-de-la-modernitat
http://www.museud'artjaumemorera/xavier gosé

Modern Scottish Women: Painters and Sculptors 1885–1965

January 23, 2016, 4:36 am

≫ Next: Archibald Motley, Art en temps de Jazz

≪ Previous: Xavier Gosé, Una Crònica Social

$

0

0

 Charlotte Nasmyth, Pastoral Landscape, 1800s, National Galleries of Scotland

La història de l'art feminista ha sostingut durant molt de temps que no és suficient amb escriure sobre les dones que han estat excloses de la història de l'art. Hi ha d'haver una anàlisi més ampli de les desigualtats construïdes en la història de l'art, la cultura i la mateixa història. Aquesta és una feina pendent que ens demostra la quantitat de relats cultural i històrics que han de ser revisats a fons. De moment la Scottish National Gallery of Modern Art ha posat el seu granet de sorra per començar aquest canvi amb l'exposició "Modern Scottish Women: Painters and Sculptors 1885–1965"

Flora MacDonald Reid, Fieldworkers (c.1883). The Fleming Collection

 Bessie MacNicol, A Girl of the Sixties (c. 1900). Glasgow Museums Collection

 Mary Cameron, Les Joueurs, 1907. City of Edinburgh Council

 Norah Nielson Gray, Military Hospital Abbaye de Royamour, 1918. Argyll and Bute Council Collection.

 Eleanor Allen Moore, The Silk Dress c. 1918 (self-portrait). Private Collection

Dorothy Johnstone, Anne Finlay portrait (1920). Aberdeen Art Gallery & Museums

L'exposició  ens parla d'èxits innovadors i de desafiaments. Una tensió remarcada per la data triada com a punt de partida d'aquesta exposició. El 1885 Sir William Fettes Douglas, president de la Reial Acadèmia Escocesa, va afirmar que l'obra d'una dona era "com la d'un home però més feble i més pobre". L'acadèmia sembla haver compartit aquesta opinió fins a 1944, quan finalment una dona va ser nomenada membre de l'Acadèmia. (The Edinburgh Arts Club i el Glasgow Arts Club trigarien una mica més, 1982 i 1983, respectivament.)

Norah Neilson, Mother and Child (c. 1920s). Scottish National Gallery of Modern Art, Edinburgh

Gertrude Alice Meredith Williams. The Spirit of the Crusaders, c.1922

 Dorothy Johnstone, Rest Time in the Life Class (1923). City Art Centre, Edinburgh Museums and Galleries

Dorothy Johnstone, Belle Kilgour (Girl with Fruit) 1925. The Fleming Collection

 Doris Zinkeisen, self-portrait (c. 1929) Nationa Portrai Gallery, London

Isabelle Babianska Brodie self-portrait (1939)

La baixa presència de la dona en el món de l'art, es contradiu amb l'actitud més progressista de les escoles d'art. L'any 1848, a l'escola d'Art de Glasgow assistien tant dones com homes, mentre que la universitat d'Art d'Edimburg quedava oberta tant a homes com dones l'any 1908. Les dones van començar a viatjar a París aprofitant les oportunitats que la capital francesa oferia també per a la seva formació. Moltes de les artistes es van convertir en professores, tutores d'altres dones, i establiren una xarxa de connexions que es superposaven amb la familiar - moltes professionals procedien de les classes mitja i alta, amb famílies amb recursos que fomentaven la seva inclinació artística.

Anne Redpath, The Indian Rug (or Red Slippers), c. 1942. Scottish National Gallery of Modern Art

Doris Zinkeisen, Belsen April 1945. IWM (Imperial War Museum)

 Joan Eardley, Street-Kids (1949-51). Scottish National Gallery of Modern Art

Wilhelmina Barns-Graham, Glacier Chasm, 1951. The Barns-Graham Charitable Trust through the Art Fund

 Joan Eardley, Sleeping Nude (1955). Scottish National Gallery of Modern Art

Pat Douthwaite (1934-2002), Hogey Bear, 1960.Scottish National Gallery of Modern Art, Edinburgh

Joan Eardley, Catterline in Winter, 1963. Scottish National Gallery of Modern Art

El que sorprèn és com moltes dones van haver de renunciar als seus càrrecs docents a causa del matrimoni, ja que les normes  impedien que els matrimonis treballessin en la mateixa institució, i les que renunciaven eren elles.

+Informació:

https://www.nationalgalleries.org/whatson/on-now-coming-soon/modern-scottish-women/

Archibald Motley, Art en temps de Jazz

February 4, 2016, 10:23 am

≫ Next: Documents d’acció. Obres de les col∙leccions Denney i Cordier (19471965)

≪ Previous: Modern Scottish Women: Painters and Sculptors 1885–1965

$

0

0

There is nothing borrowed, nothing copied, just an
unraveling of the Negro soul. So, why should the
Negro painter mimic that which the white man is
doing, when he has such an enormous colossal
field practically all his own; portraying his people,
historically, dramatically, hilariously, but honestly.

— "The Negro in Art" de Alan Locke

 Mulatress with Figurine and Dutch Seascape, c. 1920. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

Archibald John Motley Jr (1891-1981) va ser un modernista audaç, altament original i un dels grans cronistes visuals de la vida americana del segle XX. va aconseguir fama a la dècada de 1920, durant els primers dies del Harlem Reinassance: El ressorgiment cultural a Harlem de l'art, la música i la literatura afroamericana, un moviment que es va escampar més enllà d'aquest barri de la ciutat de Nova York, sobretot va impactar a Chicago, on Motley va passar gran part de la seva vida. Motley amb una llarga carrera al seu darrera va gaudir de reconeixement pel seu treball des del principi, però també va passar per períodes de la lluita i foscor.

Motley va néixer a Nova Orleans, però la seva família es va mudar a Chicago quan era molt jove, i més tard es va convertir en un dels primers artistes negres que van assistir a l'Escola de l' Institut d'Art de Chicago. La seva formació va ser acadèmica, rigorosa i centrada en la figura humana, seguint la tradició europea. La seva comprensió de la variada història de l'art és deixa traslluir, especialment, en els seus retrats, però amb una nova visió desafiant que queda palesa a les estridents escenes de la vida urbana quotidiana.

Portrait of My Grandmother, 1922. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

 The Octoroon Girl, 1925. Michael Rosenfeld Gallery, LLC, New York

 Café, Paris, 1929.Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

Mentre les escenes de la vida quotidiana d?Edward Hooper, Thomas Hart Benton, i Reginald Marsh van arribar a ser quasi unes icones i mundialment conegudes, Motley desenvoluparà els seus propis arquetips de llosc i de gents en aquest país, un món sense complexos, un món en que no caldrà demanar disculpes pel fet de ser afroamericà. Aquesta bigarrada realitat, plena de Jazz que conforma la realitat de l'obra de Archibald Motley, li dona no només un caràcter excepcional, si no que el fa mereixedor d'estar entre els grans modernistes americans. L'artista va crear un llenguatge visual molt més atrevit que molts dels seus contemporanis, fusionant la narració de fets amb una vertiginosa i discordant distorsió espacial produint la barreja de personatges de diversos orígens racials i diferents classes socials. Una obra que es mou entre serens i dignes retrats fins abrasives caricatures, tots un món pictòric per plasmar la intensitat, la bogeria, i la complexitat de la vida moderna .

 Tongues (Holy Rollers), 1929. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

Blues, 1929. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

 Portrait of a Woman on a Wicker Settee, 1931. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

Brown Girl After the Bath, 1931. Collection of the Columbus Museum of Art, Ohio

 Self-Portrait (Myself at Work), 1933. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

 Black Belt, 1934. Hampton University Museum, Hampton, Virginia.

Between Acts, 1935. Terra Foundation for American Art, Chicago

  Gettin’ Religion, 1948. Whitney Museum of American Art, New York

 Hot Rhythm, 1961. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Browne

The First One Hundred Years, terminat al 1972. Collection of Mara Motley, MD, and Valerie Gerrard Brown

+ Informació:

http://www.nytimes.com/A Lesser-Known Modernism Inspired by African-American Culture
http://whitney.org/
http://nasher.duke.edu/motley/#!/black-belt

---

Documents d’acció. Obres de les col∙leccions Denney i Cordier (19471965)

February 13, 2016, 4:10 am

≫ Next: Charles Le Brun o l'esplendor de Versailles

≪ Previous: Archibald Motley, Art en temps de Jazz

$

0

0

Akira Kanayama, Peinture , 1959. Les Abattoirs, Toulouse

Documents d’acció. Obres de les col∙leccions Denney i Cordier (19471965) a la Fundació Antoni Tàpies ens presenta una seixantena d’obres procedents de Les Abattoirs de Toulouse. El gruix de la tria es correspon amb el llegat de la Col·lecció Anthony Denney i es complementa amb dibuixos de la Col·lecció Daniel Cordier. Ambdues col·leccions són testimonis de l’emergència de l’art informel a finals de la dècada de 1940, així com de la seva ràpida comercialització i assimilació a una modernitat internacional, qüestió per la qual va acabar sent catalogat com un art burgès.

Els artistes representats són:  Karel Appel, Jacques (James) Brown, Alberto Burri, Christo Coetzee, Jean Dubuffet, Claire Falkenstein, Lucio Fontana, Sam Francis, Hans Hartung, Akira Kanayama, Masatoshi Masanobu, Georges Mathieu, Matta (Matta Echaurren Roberto Antonio Sebastián), Henri Michaux, JeanPaul Riopelle, Shozo Shimamoto, Kazuo Shiraga, Yasuo Sumi, Atsuko Tanaka, Antoni Tàpies, Sofus Teshigahara, Chiyu Uemae i Toshio Yoshida.

Karel Appel , Le chat, 1951. Les Abattoirs, Toulouse

Alberto Burri, Tutto nero , 1955. Les Abattoirs, Toulouse

La ràpida difusió de l’art autre, una encertada invenció del crític d’art Michel Tapié, va assolir una dimensió internacional a la dècada de 1950. Si bé l’art autre s’inspira en artistes com ara Fautrier, el primer a fer-lo cèlebre va ser Dubuffet. Tot seguit, aquella etiqueta va esdevenir inspiració per a l’art informel i altres formes d’abstracció. Artistes com ara Fontana o Burri a Itàlia i Falkenstein, Brown o Coetzee a Gran Bretanya van ser representants d’un art "dement" que va emblematitzar la crisi de l’humanisme durant el període de la postguerra a Europa. Tapié va organitzar la primera exposició de Pollock a París l’any 1952, i va introduir l’art de Gutai a Europa, un grup d’artistes japonesos que ell coneix des de 1957. Tot plegat articula un sistema teòric i mercantil que es recolzava en una xarxa de galeries com la Martha Jackson Gallery a Nova York, on Tàpies va exposar des de principis de la dècada de 1950, i la Galerie Stadler, la galeria que el representava a la ciutat de París.

Lucio Fontana, Concetto spaziale attese 1+1 111XY , 1962. Les Abattoirs, Toulouse

Sofu Teshigahara, Sense títol (vers 1958). Les Abattoirs, Toulouse

Christo Coetzee, Celestial Bicycle I , 1959. Les Abattoirs, Toulouse

Georges Mathieu, La Bataille de Hastings , 23 juin 1956. Les Abattoirs, Toulouse

Antoni Tàpies, Oval Negre, 1957. Les Abattoirs, Toulouse

 Jean Dubuffet, Noble port de tete, 1954. Les Abattoirs, Toulouse

Karel Appel, Boy in street, 1953. Les Abattoirs, Toulouse

+ Informació:

http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique65

Charles Le Brun o l'esplendor de Versailles

February 28, 2016, 3:59 am

≫ Next: Hieronymus Bosch torna a casa

≪ Previous: Documents d’acció. Obres de les col∙leccions Denney i Cordier (19471965)

$

0

0

"Charles Le Brun, Premier Peintre du Roi" (1619-1690) sobre una obra de Nicolas de Largillière

Fins el 14 de Febrer hem pogut gaudir, al CaixaForum, d'una selecció d'un centenar de peces del pintor francès Charles Le Brun, primer pintor del rei Lluís XIV durant trenta anys. Han destacat 30 dels cartrons que va fer com a dibuixos preparatoris per a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles, sens dubte la seva gran obra, i de la desapareguda Escala dels Ambaixadors.

Molts d'aquests cartrons de grans dimensions s'han exposat al públic per primera vegada des del segle XVII. Les obres han estat sotmeses a una completa restauració feta específicament per aquesta exhibició.

Lluís XIV nu, de perfil, Musée du Louvre

L'any 1682 Lluís XIV va traslladar la cort de França de París a Versalles. L’artista Charles Le Brun (1619-1690) va ser el responsable de planificar aquesta obra, a la qual va donar un tractament orquestral: hi van participar centenars d’artesans i artistes, els millors de cada disciplina. Le Brun va
elaborar personalment algunes peces, entre les quals destaquen dos composicions impressionants: l’Escala dels Ambaixadors i la Galeria dels Miralls, un conjunt de pintures de maduresa d’una bellesa corprenedora.

Dos cavalls, Musée du Louvre

Victòria vestida, amb el braç dret aixecat, Musée du Louvre

Se’n conserva un material original excepcional i poc conegut: els cartons preparatoris, que il·lustren la darrera fase del procés de treball de l’artista. Els cartons mostren el virtuosisme de Le Brun com a dibuixant, el talent per a la construcció d’escenes i la minuciositat en l’elaboració de tots els detalls. Són estudis de personatges, figures al·legòriques, trofeus i animals que es van integrar en les composicions, concebudes com un gran trencaclosques simbòlic.

Aquests cartons es feien servir habitualment entre els segles XVI i XIX, però poques vegades han arribat fins a nosaltres. Els de Le Brun són una excepció: tres-cents cinquanta cartons d’un fons de més de tres mil dibuixos procedents del taller de l’artista, que, en morir el 1690, van ser requisats i integrats a les col·leccions reials.

L'Escala dels Ambaixadors

Charles Simonneau, Escala dels Ambaixadors de Versailles (déstruida per ordre de Louis XV al 1752), 1674-1679 – Paris, Musée du Louvre

Els dibuixos de Le Brun ofereixen la possibilitat de veure la decoració avui desapareguda de l’Escala dels Ambaixadors, amb figures a la mateixa escala i amb la gravetat i el dramatisme del dibuix amb llapis negre.

Les diferents nacions d'Àsia per l'escala dels Ambaixadors de Versailles, Musée du Louvre

Cap d'home per Les diferents nacions d'Àsia, Musée du Louvre

Les diferents nacions d'Europa per l'escala dels Ambaixadors de Versailles,  Musée du Louvre

Era el primer espai de representació del poder del rei a Versalles, l’escala que conduïa a les Grans Estances del Rei i la Reina. Concebuda al voltant del 1671 i decorada entre 1674 i 1679, va desaparèixer el 1752 durant el regnat de Lluís XV. Le Brun va treure un partit extraordinari d’un lloc estret que només rebia llum zenital. Va dilatar l’espai recorrent a la il·lusió òptica, i va barrejar ficció i realitat per crear un àmbit al·legòric que representava el retorn de Lluís XIV després d’una de les seves victòries militars.

Apol·lo, estudi per l'escala dels Ambaixadors de Versailles,  Musée du Louvre

Àfrica, estudi per l'escala dels Ambaixadors de Versailles,  Musée du Louvre

Esclau, estudi per l'escala dels Ambaixadors de Versailles,  Musée du Louvre

Euterpe, estudi per l'escala dels Ambaixadors de Versailles,  Musée du Louvre

Cal·líope, estudi per l'escala dels Ambaixadors de Versailles,  Musée du Louvre

Al voltant del rei va disposar les nacions dels quatre continents, els déus de l’antiguitat, victòries, amorets i arts: una representació monumental en honor i glòria del monarca absolut. Els cartons permeten constatar que Le Brun va treballar fins al darrer moment en l’Escala dels Ambaixadors, fent-hi retocs i millorant-ne els dibuixos.

La Galeria dels Miralls

1661, Charles Le Brun, "Le Roi gouverne par lui-même", Château de Versailles

Les pintures de la Galeria dels Miralls ofereixen la possibilitat de seguir, pas a pas, el procés de treball de l’artista des del primers apunts, en formats petits i amb la força del traç en moviment, fins als dibuixos finals, de la mateixa mida que les pintures. També es poden contemplar les còpies en gravat del conjunt de l’obra, que tenien la finalitat de donar-la a conèixer més enllà de les fronteres de França i contribuir així a la fama del monarca.

Restabliment de la navegació, Musée du Louvre

El pas del Rin, Versailles

Restabliment de l'ordre de les finances, Musée du Louvre

En la pintura europea, la figura del rei s’encarnava tradicionalment en una figura mitològica: Apol·lo, Hèrcules. Le Brun, però, presenta el rei mateix encapçalant les seves conquestes, amb cuirassa antiga i perruca moderna, dialogant amb els déus i les al·legories. Dues de les escenes més importants del sostre hi estan representades: la decisió del rei de governar per si mateix i la guerra amb Holanda. Un dels episodis més famosos d’aquesta guerra, El pas del Rin el 1672, es mostra a través dels cartons tal com es trobaven a l’estudi de Le Brun.

Hieronymus Bosch torna a casa

March 4, 2016, 4:27 am

≫ Next: Leonce Raphael Agbodjelou: Tradició i Progrés

≪ Previous: Charles Le Brun o l'esplendor de Versailles

$

0

0

Jacques Le Boucq, Retrat de Hieronimus Bosch, circa 1550. Bibliothèque Municipale, Arras

Hieronymus Bosch és el fill més famós de 's-Hertogenbosch (Der Bosch) capital de la província del Brabant Septentrional, situada a uns 80 quilòmetres al sud d'Amsterdam. Tan les seves pintures com els seus dibuixos es poden veure exposats als museus més importants d'arreu món. Imatges i fantasies surrealistes úniques que són font d'inspiració i fascinació des de fa 500 anys per a tothom: visitants, artistes, científics. Des de el seu naixement al 1450 fins la seva mort, al voltant de 1516, El Bosch va viure i va treballar a 's-Hertogenbosch, que a les hores era un important centre econòmic, cultural i religiós. Les pintures i dibuixos de Hieronimus són un inestimable document la vida, els pensaments i les accions de les persones a la seva època. Obres plenes de fantasies i al·lucinacions, monstres estranys i malsons diabòlics que representen els temes més importants de la seva època: la seducció, el pecat i el judici, d'una manera absolutament inimitable. Al igual que fa 500 anys, quan els seus admiradors i clients venien de tot arreu per a comprar, admirar i veure les seves imaginatives obres, ara els seus seguidors i admiradors es poden comptar per milers. I els artistes contemporanis de tot el món continuen inspirant-se en aquesta font inesgotable d'imaginació.

Ara, 500 anys desprès de la seva mort, la seva ciutat natal ret homenatge a Hieronymus Bosch amb la més gran exposició que s'ha fet mai de la seva obra, de la mateixa manera, que al seu moment, Hieronimus van Aken, va canviar el seu cognom per el nom de la seva ciutat.

"Adoració dels Mags" circa 1470-80, Metropolitan Museum of Art, Nova York

"Sant Jeroni al Desert" circa 1485-95, Museum voor Schone Kunsten, Gant

"Escenes de la Passió", circa 1490-95, Berlín State Museums’ Gemäldegalerie

Sant Joan Evangelista a Patmos, circa 1490-95, Berlín State Museums’ Gemäldegalerie

Sant Joan Baptista, circa 1490-95, Museo Fundación Lázaro Galdiano, Madrid

"Sant Cristòfor", circa 1490-1505, Musée Boijmans Van Beuningen, Rotterdam

"Crist carregant la Creu", circa 1490-1510, Kunsthistorisches Museum, Viena

"Nen Jesús", circa 1490-1510, Kunsthistorisches Museum, Viena

"Tríptic de Santa Lliberada", circa 1495-1505, Gallerie dell’Accademia, Venècia.

"El Judici Final", circa 1495-1505, Stad Brugge, Groeningemuseum, Bruges

"Tríptic dels Sants Ermitans", circa 1495-1505, Gallerie dell’Accademia, Venècia

"Paisatge Infernal" circa 1500, Col·lecció Privada

"Els camps tenen ulls, els boscos tenen orelles" Berlín, Staatliche Museen zu Berlin, Kupferstichkabinett

 

"Les Temptacions de Sant Antoni", circa 1500-1510, The Nelson-Atkins Museum of Art, Kansas City, Missouri

La Nau dels Boixos", circa 1500-1510, Musée du Louvre, Paris

"Visions del més enllà", circa 1505-1515, Museo di Palazzo Grimani, Venècia

"Tríptic del Carro de Fenc" (obert), 1510-1516, Museo del Prado, Madrid

"El venedor ambulant", Tríptic del Carro de Fenc (tancat), circa 1510-1516, Museo del Prado, Madrid

+Informació:

https://www.bosch500.nl/
http://www.hetnoordbrabantsmuseum.nl/english

Leonce Raphael Agbodjelou: Tradició i Progrés

March 26, 2016, 4:41 am

≫ Next: La Mirada de Yan Xing

≪ Previous: Hieronymus Bosch torna a casa

$

0

0

 Musclemen series, 2012

Nascut el 1965, Porto Novo (Benín), Leonce Raphael Agbodjelou, és un dels fotògrafs preeminents de la República de Benín. Es va formar al costat del seu pare, el reconegut fotògraf Joseph Moise Agbodjelou (1912-2000). Mitjançant la seva obra, centrada principalment en els habitants de Porto Novo (Capital de Benín), Leonce Raphael Agbodjelou ens presenta la realitat d'una població, d'una gent i una generació que viu atrapada entre la tradició i el progrés.

Leonce és el fundador i director de la primera escola fotogràfica a Benín, recentment ha estat nomenat president de l'associació dels fotògrafs de Porto - Novo. La seva obra ha estat exposada a "Pangea: nou art d'Àfrica i Amèrica Llatina", la Saatchi Gallery, Londres, i adquirida per museus com l'Art Carnegie, de Pittsburgh, el Pitt Rivers Museu, Oxford, entre d'altres.

 Musclemen series, 2012

 Musclemen series, 2012

Musclemen té una doble lectura: Un tribut als temps actuals i alhora com una burla de les imatges resultants. Homes posen davant de teles de colors tradicionals, amb els pantalons de materials similars, flors de plàstic a les seves mans - accessoris obligatoris de les antigues fotografies d'estudi. Torsos nus en al·lusions a la roba de la població rural pobra a la dècada de 1980 i, al mateix temps, a les postures dels herois internacionals contemporànies. Presència d'ulleres de mirall que alteren el caire històric de les escenes, que es completa amb un tamboret de fusta tradicional. Resumint, una mirada irònica a un món atrapat entre l'Àfrica tradicional i una modernitat que no acaba de ser.

 Musclemen series, 2012

 Musclemen series, 2012

"Dames de Porto - Novo" ( 2012 )

A la sèrie de "Dames de Porto - Novo" (2012), ens presenta unes joves amb el tors nu, la cara tapada per una màscara tradicional sense camisa dins un luxós entorn colonial de Porto - Novo, que ben bé podria estar relacionada amb el tràfic d'esclaus.

"Dames de Porto - Novo" ( 2012 )

"Dames de Porto - Novo" ( 2012 )

 Musclemen series, 2012

 Musclemen series, 2012

 Musclemen series, 2012

Musclemen series, 2012

+ Informació:

https://www.artsy.net/artist/leonce-raphael-agbodjelou
http://cargocollective.com/ammo/Observer-Q-A-Leonce-Raphael-Agbodjelou

La Mirada de Yan Xing

April 6, 2016, 4:27 am

≫ Next: El Cartell al voltant del 1900: Quan la publicitat era art.

≪ Previous: Leonce Raphael Agbodjelou: Tradició i Progrés

$

0

0

 The History of Fugue (2012)

 The History of Fugue (2012)

Yan Xing va néixer a Chongqing el 1986, actualment viu i treballa a Beijing, Xina i Los Angeles, EUA. L'any 2009 es va graduar al departament de pintura de l'Institut de Belles Arts de Sichuan. Yan Xing ha guanyat el premi Chinese Contemporary Art Award (CCAA) – Best Young Artist Award i també va estar nominat per la Future Generation Art Prize by the Victor Pinchuk Foundation al 2012.

 Arty, Super-Arty, 2013

 Arty, Super-Arty, 2013

Les seves últimes exposicions inclouen: Building Bridges – Zeitgenössische Kunst aus China, Wolfsberg, Ermatingen, Suïssa (2013); 2012 Future Generation Art Prize, Collateral Event of the 55th Venice Biennale, Palazzo Contarini Polignac, Venècia, Italia (2013); China China, PinchukArtCentre, Kíev, Ucraïna (2013); ON | OFF: China’s Young Artists in Concept and Practice, Ullens Center for Contemporary Art (UCCA), Beijing, Xina (2013); Yan Xing, Chinese Arts Centre, Manchester, UK (2012); Unfinished Country: New Video From China, Contemporary Arts Museum Houston (CAMH), Houston, USA (2012); The III Moscow International Biennale for Young Art, Central House of Artists (CHA), Moscou, Rússia (2012); The Seventh Shenzhen Sculpture Biennale, OCT Contemporary Art Terminal (OCAT), Shenzhen, Xina (2012).

  Two Videos, three photographs, several related masterpieces, (2013)

  Two Videos, three photographs, several related masterpieces, (2013)

  Two Videos, three photographs, several related masterpieces, (2013)

 Two Videos, three photographs, several related masterpieces, (2013)

  Two Videos, three photographs, several related masterpieces, (2013)

Les seves obres són presenta a les col·leccions:  Rubell Family Collection, Miami, USA; M+ Museum for Visual Culture, Hong Kong; Kadist Art Foundation, Paris, França.

 The Story of Shame (2015)

 The Story of Shame (2015)

+Informació:

http://www.yan-xing.com/#upcoming
https://www.artsy.net/artist/yan-xing